Una mostra dels treballs pets pels alumnes del taller de ceràmica seguint la tècnica del ràku.
Al lardí del museu.

Aquest any els participants d’aquest taller  han realitzat un seguit de peces de fang refractari,  modelades a mà que després de coure prèviament , s’han esmaltat i un cop muntat el forn de gas, especial per coure peces de ràku, i prèviament escalfat fins arribar a la temperatura desitjada, l’esmalt es fon aproximadament a  900ºc.  i es forma vidre. Llavors  es quan es procedeix a treure amb pinces la peça i s’exposa directament sobre serradures per tapar-la amb un atuell per fer combustió. la reducció que es produeix dins de la peça amb l’esmalt fà que es vitrifiqui   i  obtenim una capa d’esmalt craquelat i de colors vius; on no hi ha esmalt es queda negre fumat molt característic  d’aquesta tècnica mil·lenària oriental.

Els acabats sobre la peça són uns esmalts molt acolorits i vistosos  de múltiples tons que van desde el blau al vermell i els metal·litzats.

L’altre part de l’exposició són alguns dels treballs realitzat els nens /nenes del taller de ceràmica del museu, són peces que han anat fent durant el curs amb diferents tècniques i procediments ceràmics i estils de decoració.

HISTÒRIA DEL RÀKU. TRADICIÓ MIL.LENÀRIA.

La tècnica del ràku originària de l’orient  de la xina i de corea, va passar al japó on adquirí gran importància.

El nom de ràku li donà el mestre ceramista coreà Ameya  i la primera dada sobre la ceràmica ràku apareix en el kogei shiryo cap a l’any 1577 i l’ús de un bol de té de ràku negre es mencionat en un diari de tè cap a l’any 1579.

La paraula ràku equival a plaer, satisfacció i alegria. aquests significat prové de un ideograma gravat en un segell d’or atorgat a una família d’artesans de kyoto , es coneguda a occident per ceramistes que van viatjar al japó.

El ràku es va introduir a occident gràcies a Bernard Leach, anglès que va seguir l’estil i la tècnica ràku i més tard  Paul Soldner, americà que amb el temps van transformar les seves investigacions de manera que l’única semblança del ràku occidental és el seu nom.

Antigament les peces de ràku eren petits bols de té per cerimònies. Eren peces de parets gruixudes , fetes a mà.

La gama dels esmalts era molt limitada i les peces no es reduïen després de treure-les del forn; els anys 60 la seva difusió era màxima als estats units i per aquesta època va haver-hi una renovació de tècniques i construccions de forns.

Text escrit per Rosa Viader, professora de ceràmica del Casal Dr. Daurella.